L’ÒPERA “BECCI”

Deu anys després he tornat a “casa Becci”. Recordava la zona però no el carrer. Quasi em passo de llarg. Està a Paddington Street al centre de Londres i a dos o tres travessies de l’emblemàtica Baker Street  L’antiga marquesina verd poma ha estat susbtuïda per una de més moderna  de color blau. El botxí però va perdonar el rètol modernista de lletres sobre mirall. Ho vèiem tan diferent que quasi dubtem en entrar. A dins les parets de guix escantollat també de color verd poma s’han canviat per un folrat de fusta que ho fa més anglès però menys italià. Les fotos mal enmarcades d’artistes i cares més o menys conegudes que van gaudir dels menjars de casa Becci ja no hi són, tampoc la samarreta enmarcada en vidre com un reliquiari de la squadra italiana amb rètol mundial del 66. Però casa Becci era menjar i espectacle, el que cada dia servíen la “mamma”, la propietària, i en Franco, el cambrer de tota la vida i l’altra mitja ànima del local. En Franco ha envellit, entre vapors de plats d’espagueti, olor d’alfàbrega i delicadesa de tiramisú, i manté la  seva impecable cabellera, ara més blanca, i els seu bigoti retallat. La Mamma Becci  ja no hi és.

Parlem amb en Franco que ens recorda “venivi con due bambine”-assenyala amb la mà plana a l’altura de la cintura. Oh! le bambine sono cresciute,  ja son grans i li faig notar el pas del temps i els canvis al local i que ja ha desaparegut, fins i tot, la samarreta de la selecció italiana de futbol. Ens explica que la Mamma és viva tot i que és molt gran i està en una residència i ningú no la va a veure, es lamenta,” I passats uns segons amb cara de menys indulgència :.. amb aquell caràcter que tenia oi?”

La Mamma sempre ocupava la última taula del racó la dreta del local a tocar del mostrador i  Era una dona grossa  i amb un monyo que avui recordo immens i, en aquells dies ja ratllava els vuitanta. Amb el cap recolzat sobre la mà comentava amb sentit de l’humor l’actualitat tant del que veia passar pel carrer a través dels grans finestrals,  com el que li venia al cap, fent esclatar de riure als clients. Si veia passar una parelleta encaramel·lats  doncs “Bèllo l’amore!!!” que passava un rodamón “La pigrizia è la chiave della povertà. Cèrto, cèrto.”.

Ella seguia impertorbable. La meva filla ara diria que anava a la seva bola.  Només s’aixecava quan li venia be per servir a algun client però era l’anunci de que se’n preparava una de ben grossa. L’amic  Albert Tardà no hauria trigat ni un segon a dir “se masca la tragedia”.  En Franco només la veia alçar-se ja tremolava. L’escena sempre era la mateixa. Et portava el plat, però abans de servir-te’l l’inspeccionava d‘aprop,” scusi”, se’n tornava a la cuina d’una revolada i amb un primer crit de “Ma che còsa hai fatto imbecille!”. Començava la funció. Entre crits llunyans, els clients ja presagiàvem  que alguna cosa no anava bé. I en una d’aquestes veiem el cuiner travessar el menjador llançant el davantal al terra i marxant a la torera “arrivedérci”. La Mamma el cridava des de la barra, “ja ten pots anar desgraciat vés-te’n a la merda. Ah! i no tornis!!”” Amb un posat que impressionava i amb les mans a la cintrura se’n tornava a la seva taula com si res…Els clients com estàtues  de cera encara podiem sentir els insults i malediccions que a la llunyania  llançava el xef, Paddimngton Street avall.  Els comensals que ja havien arribat als postres se sentien uns afortunats, els que estàvem al primer plat ho veiem d’allò més magre. Una vegada a la taula del costat, a una parella de francesos,  tocats i posats, el moment de la “escapada” del cuiner va agafar l’home amb un bon grapat d’espagetti a la boca. El senyor, que va canviar de color vermell a morat,  ho va passar d’allò més malament perquè durant uns quants segons- que se li debien fer eterns- els fideus no s’havien quina direcció prendre.

Però sempre era igual. Darrera el cuiner sortia en Franco cuita-corrents perseguint al xef i al cap de vint minuts,ja al límit de la revolta del menjador,  apareixien tots dos. En Franco abraçava el cuiner que afalagat tornava als fogons passant amb despit per davant la Mamma, que sense problema el tornava a engegar mentre feia els números de la caixa del dia. En Franco feia una gran esbufegada del que es treu un pès del damunt i amb un posat ujna mica xulesc mirava la clientela com el què acaba de caçar una peça única,  tot i sabent que l‘endemà en vindria un altre d’igual. Tot acabava be amb un didalet de grappa, i més d’una vegada la clientela ens disposàvem a ovacionar amb força aquell  “happy end”. Res no era comèdia però les discussions explosives entre els tres eren cosa de cada dia i l’escena del cuiner marxant a mig sopar deixant el servei penjat i els cluients plantats era habitual. El sopar a Becci era com una òpera culinària, amb la seva obertura, les seves àries i el desenllaç final apoteòsic. Si Gioachino Rossini, a qui li se li atribueix el bateig dels canelons que duen el seu nom, dinés avui a Becci segur que li dedicava una bona obra operística : “Como convertire una cucina sul palco” podria dir-se

Ara és Franco qui porta el local en solitari, tampoc hi és el cuiner fugisser i hi ha  un cambrer madrileny que parla l’anglès amb dificultat buscant la complicitat dels clients espanyols, però casa Becci continua sent un excel·lent restaurant, però sobretot un lloc molt, molt especial. Si un bon dia passaejant per Londres us topeu amb un cuiner  amb cara de despit que córre com un esperitat, no perdeu ni un minut i busqueu el restaurant.