J’attendrai
El dia que Déu no va existir
Al seu petit apartament de Perpinyà en
Joan de Diego, d’entre tots els munts de records i fotografies en té una
d’especial. És una fotografía emmarcada i vorejada de segells de totes les
nacions del món. La fotografía està feta en horitzontal i en blanc i negre i al
marge s’hi pot llegir manuscrit Camp de
Mauthausen, 29 de juliol de 1943. Està feta al centre des d’algun lloc una mica
elevat de l’Apelplatz i on es veu una
perspectiva del passadís central del que
va ser un dels camps més grans d’extermini del nazisme. Els presoners estan
formats a banda i banda del carrer principal i per sobre els seus caps
s’endevinen les lleugeres teulades de fusta i xapa i les cornises de la filera
de barracons. Pel mig del passadís que
deixen els homes en formació camina una petita i estrambòtica orquestrina de músics
encapçalada per un home que emula el tambor major. Amb bara i kepi dirigeix la desfilada dels músics queb toquen la popular cançó francesa
“J’ai attendreai”. Tancant la comitiva i
sobre un petit carretó, tibat per dos presos,
hi va el reu amb el cap cot
lligat pel coll amb una soga a dos pals en forma de gran “A”. Atenent l’ordre que han donat els SS de
“vista a l’esquerra “tots els presos estan obligats de mirar en la direcció a
l’home que van executar. Tots menys un que destaca per les seves poblades celles
i que mira a la dreta. “-Aquest sóc jo-
diu en Joan. “- Aquest va ser el dia de l’execució del pres austríac Hans Bonarewitz. Va ser al juliol de 1943.”
Tot i que en Joan m’assegura que ell mirava a l’inrevés de tothom perquè quan
es va donar l’ordre es va equivocar, jo estic convençut- coneixent-lo- que va
ser un acte de rebel·lió.
“-Va ser
espantós!. Allí vaig veure moltes coses però aquesta va ser de les pitjors. El
van matar per intentar fugir. Coneixes la cançó j’ai Attendrai.?”. Jo que en aquell moment no hi queia vaig dir
que no. -“Si home, és una cançó popular francesa molt bonica que parla de quan els ocells tornen a l’estiu i està inspirada en una
melodia de l’òpera Madamme Butterfly ..... fa així.......” i la va començar
a taral·lejar mentre vaig veure com, se li feia un nus a la gola i se li
humitejaven els ulls. I mentre li queien les llàgrimes mirant-me molt d’aprop i
amb el cap lleugerament caigut a un costat I va continuar xiuxiuejant molt
baixet la tonada fins al final. Per a mi va ser un moment molt emotiu. Mentre
cantava podía veure a través del reflexe en els vidres de les seves
ulleres la foto del suplici de
Bonarewitz.
Ens vam fondre
en una bona forta abraçada i en Joan, que s’havia molt be com sobreposar-se als
moments baixos, em va donar dos copets a
l’espatlla va dir: “ Au,Vinga!, anem a
fer un mos al Vienne, paguen els alemanys”. De vegades feia aquesta broma
quan ell convidava, referint-se la pensió vitalicia compensatòria que cobrava
del govern alemanys pels seus anys a Mauthasuen.
La braseria Vienne està al centre de Perpinyà
i en Juanito em va explicar que el restaurant era també d’un exdeportat
espanyol de Mauthausen. Molts dels companys espanyols que es van quedar a viure
a França pensaven que l’havia batejada així en record de la gran pedrera del camp, que
duia el nom de la capital austríaca. En
aquella pedrera hi van morir milers i milers de treballadors esclaus extreien
pedra. Morien exhausts o simplement assassinats, alguns llançats al buit pels
SS. “La
veritat, la veritat és que li va posar aquest nom perquè la seva màxima il·lusió- em comenta
en Joan.-era poder anar a viure a Viena quan acabés la guerra.”
En Joan sempre
m’ha explicat que si volies sobreviure havies de mantenir una il·lusió, com un
instint una finalitat concreta. I els
que no la tenien eren els primers en morir.
“Tots idealitzàvem alguna
cosa, en el seu cas era poder anar a viure
a la Viena del Danubi blau, d’ Strauss, dels valsos; en canvi jo m’aferrava a la música i el meu
somni”. El somni d’en Joan, un melòman confés i gran afeccionat a l’òpera,,
sempre havia estat poder anar a París a veure La Bohême. Es va aferrar a aquest
objectiu com una obsessió; havia de sortir viu perquè l’òpera de París l’esperava
amb el cartell de La Bohême. Per a ell,
que mai havia pogut estudiar solfeig, la
música ho era quasi tot, el que li donava sentit a la vida, i durant els cinc
anys que va passar a Mauthausen va ser el seu “leitmotiv”.
“Els nazis ho van pervertir tot, també la
música, des de Wagner a aquella bonica i senzilla cançó, que quan la torno a
escoltar només sento horror. Però tot i això és una cançó preciosa que m’agrada i em nego
a ser doblegat pel què van fer. És una contradicció.”.
Però d’entre
tots els somnis el primer i el més comú com era lògic d’altra banda en un camp
de presoners, sempre era el poder fugir.”
A Mauhasuen
entre els anys 1939 i 1945 hi va haver
molts pocs intents d’evasió, uns 600 – sense comptar la fuga dels presoners del
“blok 20”. La majoria van acabar amb la detenció i execució dels fugats . El
febrer de 1945 un miler d’oficials soviètics amuntegats en el “blok 20” van decidir donar-se a la fuga.
Tot i que aquesta barraca era de les mateixes dimensions que la resta, els SS havien encabit tal quantitat d’homes que amb prou feines es
podien moure. Les racions que els donaven eren ínfimes i les condicions de “vida” eren encara pitjors
que les d’altres presoners .Els homes del blok 20 encara que estaven molt afeblits i una bona part havien caigut
malalts, en tenir més que una evidència que estaven condemnats a una mort
segura i propera van organitzar una fugida desesperada. La nit del dos al tres
de febrer, en ple hivern austríac, el grup va matar el Kapo de la barraca, van
assaltar els centinelles propers al barracó i es van escapar a la desbandada.
Les alarmes no van trigar a sonar. Alguns van caure a pocs metres del camp i
d’altres van aconseguir fugir. Els caps del Camp i van fer una crida a la població civil perquè els
ajudessin a capturar els evadits. Durant una setmana es va produir una
veritable cacera a l’home a la regió de Linz. Més o menys la meitat foren
detinguts i retornats al camp, on van ser executats en petits grups. De la
quarentena d’homes que es van escapar només uns deu no van ser capturats.
Hans
Bonarewitz,un pres autstríac, ho havia
intentat dos anys abans. El juliol de
1943 aquest pres comú que treballava als
tallers dels SS va construir un doble fons en d’un vehicle que s’utilitzava per
traslladar la bogada fora del camp. Després de tres setmanes evadit
Bonarewitz va ser detingut i portat de retorn al Camp. Els SS van
aprofiar aquella fuga per exemplificar i aixecar un mur encara més alt que el
de pedra i el de la tanca filferrada elèctrica, el del terror. Van fer una macabra posada en escena que s’allargaria dos dies fins a
l’execució del pres. La capsa on s’havia
amagat va ser posada en vertical sobre el carretó que servia per transportar
els morts al crematori. Clavetejat sobre la fusta els SS hi van posar un rètol on deia” “Den Teufel
gerochen-Warum in die Ferne shweifen, wenn das Gute lliegt so nah”. “ He
ensumat el dimoni. Perquè vagar per la llunyania, si allò més bó està tan aprop”. Un cop va ser detingut el pres va ser
introduït en la seva capsa de fuga que no sobrepassava el metre trenta
centímetres per un metre setanta per uns 60 centímetres de fondaria. Així
estaria exposat durant set dies sota el “mur de les lamentacions” al peu d’una
de les torres de guaita on s’encadenaven els presos que havien de ser
executats.
Els suplici de Bonarewitz encara hauria
d’allargar dos dies més. El 29 de juliol un cop acabada la jornada de treball
els deportats van ser formats a l’Appelpaltz.”- Normalment un cop l’oficial llegia el
comunicat diari i si no hi havia cap incidència tornàvem a les nostres
barraques on ens distribuïen un crostó
de pa i una mica de margarina. Mentre es feia el recompte només teníem al cap
la nostra ració de menjar. Però aquell dia després del recompte i llegit el
parte ens van fer quedar en posició de
ferms i això era un senyal, un mal senyal com tot els que es donaven a
Mauthausen”.
Passada una estona i emulant l’aixecada
d’un teló els dos grans portalons del camp es van obrir alhora al so d’una
música. Una orquestrina de gitanos de violins, guitarres i acordions va entrar
al carrer principal del camp al ritme d’una cançó de com les que es toquen al
circ. Després d’aturar-se uns instants i
com si es tractés d’un cercavila, aquella fanfarria va començar a desfilar
entre les dues fileres de presoners. Va ser aleshores quan van veure la
dimensió del què anava a succeïr. A les notes de la cançó francesa J’ai
attendreai,que la cantant Rina Ketty va popularitzar l’any 1938, la comitiva avançava per l’Appelplatz: “J’attendrai- Les jour et la
nuit-J’attendrai toujours-Ton retour. J’attendrai-Car l’oiseau qui s’enfuit-Vient chercher
l’obli- Dans son nid. Tancant el macabre
cercavila i com si formés part de la decoració el reu s’alçava damunt de la
carretó dels morts empentada per dos presoners. “-
L’orquestra la dirigia una mena de bufó tocat amb un barret kepi de color blanc
que, com a les grans desfilades, recolsant una mà Esquerra sobre la cintura i
amb l’altra, subjectant una bara,
movia el braç al compàs de la
música com si es tractés una parada del circ”
En sec la música es va aturar el silenci més absolut es va fer a tot el
camp. Els SS van baixar Bonarewitz del carret i després d’envoltar-lo i mofar-se
d’ell van començar els cops. Cada cop resonava amb eco entre les parets dels
murs de la fortalesa de Mauthausen. Els
presoners formats guardaven un silenci sepulcral, però darrera cada cop es
podia percebre l’esgarrifança general. . En poca estona el rostre del pres va acabar
irreconeixible. “ –Com si fos un
ninot els SS se’l disputaven per sacsejar-lo i donar-li cops de puny i puntades
de peu. Després van posar-lo damunt del poltre i li encara li van infligir les 25
bastonades a les natges que és com es rebia als evadits al camp de Mauthausen.
Tots els cops buscaven el dolor i malferir-lo però no matar-lo”
L’endemà
continuaria el suplici de Bonarewitz. Tots els deportats van tornar a formar al
carrer principal del camp. Durant la nit al centre del camp havien aixecat un
patíbul. Els presoners van ser reunits davant d’aquell cadalse. “ – Quan
el SS van tenir tots aquells preparatius per realçar el terror de l’acte van
conduir el condemnat fins la tarima”. Un Kapo anomenat Magnus Keller,
delinqüent i taxista a la vida civil, al què els deportats havien posat el sobrenom de “ King Kong” per la seva corpulència i brutalitat, seria
el botxí. King Kong va anusar la soga al coll de Bonarewitz, va baixar del
patíbul i amb un cop de peu va accionar la palanca que feia cedir la trampa deixant
l’home suspès al buit.
“-Però en aquell moment va passar un fet
extraordinari. La brusca sacsejada va
fer vacil.lar el cos i de sobte la corda
va quedar alliberada balancejant-se lliure al vent. La soga s’havia trencat fent caure
el condemnat al fons pel forat de la trampa. Un sòrdid remor va recórrer tot el camp de punta a punta.
Semblava ben bé que sortís del fons de la terra envaint tot el recinte
amurallat. Els SS van llençar-se a donar
cops i crits intentant aplacar aquell “ooohhh” general que s’estenia com una
ona per totes les fileres de presoners.
Amb una estupefacció general vam veure com pujaven el reu novament sobre
el cadalse. Amb un últim alè Bonarewitz es va dirigir als que haviem estat els
seus companys d’infortuni dient-nos en espanyol: “Ser buenos. Amaos como hermanos”- Mentre, King Kong l’arrossegava novament com
si fos una deixalla fins al cim del patíbul on ja s’havien afanyat a posar una
nova i gruixuda corda.”
Van tornar a posar-li la soga al coll i
a les ordres del comandant Zireiss, King Kong va tornar a accionar la palanca
amb més furia. El forat es va tornar a empassar a Bonarewitz i la corda va
quedar novament partida en dos. La remor que es va estrendre aquest cop amb més força per tot el camp
mentre els SS desconcertats cridaven per intentar restablir el silenci.”- Però altre cop un “oohhhh” general anava
i venia i els botxins es veien incapaços de fer-lo callar. El comandant Zireiss
vermell d’ira feia crits de fúria que ningú escoltava i King Kong intentava
reparar novament la màquina de la mort.”
Per
tercer cop van arrossegar a Hans Bonarewitz austríac, condemnat per un delicte
comú a l’internament al Kl de Mauthasuen, al patíbul. Aquest cop la soga havia
estat substituïda per un cable d’acer. Ja inconscient, va ser executat per tercera vegada.
Durant dues hores els deportats van
romandre formats davant del penjat. Després els van obligar a desfilar un per
un davant el patíbul i mirar el cos de l’home que va ser per tres cops executat.
“- Quina mena d’ànima ha de ser aquella que
després del què va passar , que es trenqués la soga, no s’apiadés d’aquell
pobre home? Quina mena de persona no hi veu un senyal diví quan es va trencar
la corda per segona vegada? Quina, quina “. En Joan se seguia fent aquella
pregunta davant d’aquella fotografia que guardava al seu apartament, cinquanta
anys després d’aquells fets que es van viure al Camp de Mauthausen. Van ser un
dels moments més tristos que li va tocar viure.
Ja a la nit
sota la flassada, en la foscor, l’únic espai d’intimitat de que disposaven els
deportats, en Joan explicava que intentaves foragitar els pensaments. “Les
imatges que et venien i se’t repetien al cap sempre amb la remor de fons de la
mort en el brunzit de la filferrada elèctrica que molts buscaven abraçar per
posar fi al seu patiment.”
Diu
Dostoievski a “Crim i castic” que Déu existeix perquè sinó estaria tot permès.
Però aquell 29 de juliol de 1943, Déu es va absentar.
Dedicat
a Joan “Juanito” de Diego a qui dec 340 pàgines més guardades en un calaix que algun
dia veuran la llum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada