L’altra “deixa”

  

Des que va esclatar l’afer Pujol s’han fet algunes reflexions i s’han entonat força “mea culpa” sobre la relació que l’expresident va tenir amb la premsa.  D’alguna manera s’ha passat comptes amb Pujol i la seva manera  de gestionar la relació amb els mitjans i  també s’ha fet autocrítica  i una certa responsabilitat  en la creació que es va venir a anomenar  “ el osasis catalán” , on mai no passava res. Molts periodistes, alguns de renom, han demanat una reflexió del paper de la professió en el període Pujol.  Però el que és cert que molts reconeixen la influència  que Pujol va sotmetre als mitjans ha tingut conseqüències- i no bones- a la llarga. Joan  Brunet, per citar-ne un exemple,  ha dit que “l’actitud de Pujol cap  als mitjans en general i cap els periodistes en particular ha acabat per incidir en la forma i el fons , com una llosa de la informació de la política catalana que pesarà en el sistema de comunicació” . I així molts altres companys de la professió reconeixen ara que, en molts casos i ocasions,  els periodistes vam fer un abandó de funcions , que avui ens posen vermells.  No fa gaire Joan Carles Rius expresident del Col·legi de periodistes de Catalunya  afirmava  que el “ cas Pujol interpel.la als periodistes i  el nostre grau de culpa.  Rius assegura que en tenim molta i que després de la transició  “ els periodistes vam desenvolupar un instint de protecció , una malentesa responsabilitat que va contribuir a la llei del silenci”.

 Com molts d’altres periodistes vaig tenir l’oportunitat de conèixer un bocí de la relació que Pujol va mantenir amb els periodistes , viure algunes anècdotes i patir-ne d’altres. En recordo unes quantes i una especialment dolorosa i àcida, d’aquelles que fan mal i que explica ben clar com va esdevenir el dia a dia entre Jordi Pujol i els periodistes.

Jo no crec que la cosa anés exactament d’aquesta manera. Si més no m’agradaria aprofundir en l’afirmació de Joan Carles Rius. Els periodistes vam sucumbir a les pressions per una certa sensació d’indefensió en el que va ser una concentració del sector molt vinculada al poder.  Mentre els mitjans s’afeblien , el poder creixia. I després de que Pujol guanyés les eleccions per majoria absoluta, els periodistes vam anar renunciant a les nostres tasques.

 La responsabilitat dels informadors en la turbulenta relació amb el president  Pujol, i les seves conseqüències posteriors que descriu Rius,  te a veure també i al meu parer, a com d’una forma majoritària, la premsa va mesurar i tractar al Pujol polític abans que arribés a la Generalitat.  Perquè en el menyspreu manifest del Jordi Pujol, ja president de la Generalitat,  al món periodístic crec que també hi ha un punt de rancúnia potser conseqüència del tracte que ell creia que havia rebut.  Eren temps aquells els de la Transició en què la complicitat entre els periodistes i els polítics, bàsicament  amb els d’esquerra,  gairebé els confonia. Per la política corrien molts periodistes vocacionals i a l’inrevés. I venint d’on venia el país en molts moments es van creuar les línies vermelles que han de separar la professió de l’informador de les adscripcions polítiques. La relació de la majoria de periodistes amb la política ratllava l’incestuós.  Penso que aquest pecat original, la complicitat amb els agents polítics  s’entén en el marc de la lluita contra el franquisme, el postfranquisme-  el combat per les llibertats i en concret per la llibertat d’expressió, eren un objectiu comú del front democràtic-. Però amb el temps  acabarà  passant factura i enterbolint  la professió. Recordo un sopar al final dels anys 70 de tres periodistes a la llibreria-bar Cristal del carrer Balmes, al que s’hi van afegir uns quants dirigents del PSUC, entre els que hi havia, el malaguanyat, Jordi Conill. Després van arribar tres reconeguts advocats laboralistes, un arquitecte de renom,...tots vinculats a partits d’esquerra. També s’hi va afegir a darrera hora el llavors socialdemòcrata Miquel Roca amb el seu vestit de “ratlladillo”. Tot i que Roca ja era com una mena de certificat de pedigrí per Pujol, en aquells temps encara  formava part d’aquella mena d’establishment.  Veient l’escena qualsevol hauria dit era un sopar d’amics i coneguts dels que era difícilment  distingir i destriar de la conversa la condició professional.  Perquè la realitat és que durant la transició el 80 per cent dels periodistes o militàvem o érem simpatitzants de partits de l’esquerra, especialment del PSUC.

En aquest ambient, malgrat la seva llarga trajectòria política, a Pujol se’l veia  en part com  un “parvenu” i un “outsider” de la política en majúscules.  Pujol se li atribuïa representar  tots els tòpics i estigmes que precisament els catalans aparentment hem estat dècades volent-nos espolsar del damunt: la “Catalunya dels botiguers”, la “de la cultureta”, “la de la barretina” són alguns dels valors de la “catalanitat”....... Pujol va viure penso força malament aquesta visió reduccionista i la marginació dels periodistes que, crec ,va marcar en bona part en el futur la seva relació amb aquests.

Però si a ell li va semblar un “menyspreu” el tracte que va rebre dels periodistes,  aquest  el va tornar amb escreix.  Fins i tot pot ser que aquest  menyspreu fos anterior, i que ja s’hagués mirat de sempre al periodisme com una professió menor, de servei.  Perquè al cap i a la fi així és ben be com la va tractar.  Ja en va donar mostres com a propietari del Correo Catalan, i en concret en l’episodi de les eleccions del Barça,  les primeres de l’era post Montal en que competien Nuñez i Ariño. L’aposta de la direcció del diari per l’opció conservadora, la de Josep Lluis Núñez, va costar la destitució  d’un dels millors periodistes esportius que ha tingut Barcelona i el barcelonisme.  Josep Morera Falcó va ser cessat.  Davant la impossibilitat de l’empresa d’acomiadar-lo, se’l va condemnar a l’ostracisme,  arraconat  d’una forma vergonyant en una taula a la recepció  de la redacció del “Correu” al carrer de Consell de Cent.  Alguns que començàvem en l’ofici vam anar a visitar-lo com un pelegrinatge per presentar-li el nostre respecte. Ell abandonava una estona aquella taula per anar a fer-la petar una mica amb nosaltres al bar de l’”Scala” mentre es prenia un gin-tònic. Allí va estar fins la jubilació forçosa.

Però Pujol va guanyar les eleccions per majoria absoluta, se’n va sortir del cas Banca Catalana, era aclamat al balcó de la Generalitat i ja “engegava als socialistes a la merda de dos en dos”-( frase atribuïda a JP després de guanyar les eleccions per majoria absoluta ).  La premsa patia una forta crisi sectorial però també d’identitat- diria jo-, sobretot amb l’enfonsament del grup Auger  (Mundo Diario, Telexpres, CatalunyaExprés) i també  un cert desconcert en la situació política que s’anava perfilant.  I mentre el sistema immunològic periodístic feia aigües, Pujol controlava, per dir-ho així la resta del naufragi:  el que quedava del Correo Catalán,  el diari Avui. També es va crearTV3 posant-hi al capdavant als dos periodistes que més maldecaps li havien ocasionat amb l’afer Banca Catalana. El delegat i subdelegat del diari El País a Catalunya. Alfons Quintà i Enric Canals van ser contractats per dirigir la Televisió autonòmica. “Mort el gos, morta la ràbia”. Com a cirereta del pastís el seu bon amic i secretari de la presidència de la Generalitat, Lluis Prenafeta, li va regalar un diari nou, El Observador. A més el  poder de la Generalitat havia crescut i ja no era el de la primera legislatura i la influència sobre la resta de grups mediàtics era més que notable.  Però Pujol tampoc va deixar enrere l’exterminació de petits rosegadors i en una operació més que estranya “uns particulars” van comprar la capçalera del setmanari progressista, El Món - l’únic en català del moment- perquè mai més tornés a editar-se. Un cas en la que sempre s’hi va veure darrera la ma del President.

Ja eren temps que “l’ això no toca” ja campava al seu aire per les rodes de premsa del President. I per més que el seu llavors cap de premsa,  Ramon Pedrós,  s’esforçava en explicar que venia a ser l’equivalent del terme  anglosaxó del  “no coment”, tots callàvem i sabíem el to d’ordre, de grolleria, de menysteniment, de degradació que destil·lava aquella expressió que tanta “fortuna” va fer.  Però tots callàvem i acatàvem.

Va ser justament quan l’any 1995 esclata la crisis matrimonial Pujol-Roca quan alguns vam assistir a algun dels exemples més clars d’aquest  tracte vexatori de Pujol vers els periodistes. El desaire de Miquel Roca va enganxar Pujol enfilant les escales de l’avió de viatge cap a Argentina. El viatge va estar a punt de suspendre’s però Pujol el va decidir continuar. Eren moments de vaques grosses i per als periodistes que anàvem convidats a despeses pagades per la Generalitat a aquests viatges, cobrir una informació d’aquest tipus era un luxe i un no menyspreable ingrés extra en la nòmina. En fi que qualsevol periodista estava encantat de viatjar si no era amb Pujol millor, però si era amb ell també era molt benvingut.

En els seus primers dies de viatge a Argentina evidentment les preguntes recurrents eren sobre Miquel Roca i la situació de crisi creada en el sí de CDC,  i la resposta d’un malhumorat Pujol era sempre la que us imagineu,” això no toca”. L’escena es repetia en cada trobada informativa que ens preparava el seu cap de premsa. Un dia Pujol va ser convidat a ser entrevistat per una cadena de televisió argentina. L’entrevista es va fer un matí en un plató improvisat a l’ambaixada espanyola de Buenos Aires. A la sala del costat estàvem la premsa que l’acompanyava esperant a un nou intercanvi d’impressions amb el president quan acabés. Va sortir de l’entrevista cap-cot i agafant-se les mans a l’esquena ens va mirar a tots i va cridar a dos dels companys: “Tu i tu, veniu, veniu aquí”. Els dos companys es van acostar al president mentre la resta asseguts  en una rotllana en tot el perímetre de la sala contemplàvem l’escena. En un to de falsa confidència va abraçar per l’espatlla als dos periodistes, un a banda i banda, mentre caminaven amunt i avall de la sala. Els dos companys que no eren precisament curts d’estatura i li treien, el que menys dos pams a Pujol,  feien un esforç per encongir-se per no fer més ridícul l’espectacle. Pujol caminava entre els dos i ronronejant els va dir amb prou força perquè ho escoltéssim tots:  “ Mireu tal i tal m’he fixat que aquests viatges que jo faig no us interessen gaire, de fet això que faig jo son viatges econòmics- els deia en to de sorna-  i en canvi a vosaltres només us interessa la política i us entén i us entenc...je, je  Només em pregunteu que si en Roca això que si en Roca allò  i això no toca perquè aquí estem per altres coses , oi que m’enteneu?” . I  amb un to sorneguer i cínic els va rematar: “ Així que sabeu que he pensat ? Doncs he pensat que aquesta tarda mateix trucaré als vostres directors perquè mai més us tornin a enviar a un viatge de la Generalitat”.  Però si la cara que se’ls va posar als dos companys era un poema, la de la resta dels que estàvem observant l’escena era d’entre estupor i incredulitat.  Però encara faltava l’acte final. Pujol que ens mirava a tots es va tibar els amb pantalons amunt estirant l’esquena enrere i va rematar amb satisfacció  “- oi que meu entès tooots!”. Des d’aquell moment la resta del viatges per terres argentines i xilenes va ser pel president una bassa d’oli. Miquel Roca havia desaparegut de con sud.

Després d’episodis com aquest i suposo que molts d’altres,  als periodistes ens va abraçar una amant inesperada, de les que se’n renega cada matí per acabar-ne al llit cada nit: l’autocensura.  L’ ”això no toca” ja no era tan necessari , i moltes vegades el Pujol no tenia cap problema en canviar l’orientació de la pregunta o la mateixa pregunta que li feien els periodistes ; “ No, aquesta no és la pregunta que m’ha de fer, el que m’ha de preguntar és tal o qual cosa”, i els periodistes submisos fèiem. Amb el temps, en moltes ocasions quan després d’un acte el periodistes buscàvem amb els micròfons a Pujol, ja no es formulaven ni preguntes , ell començava el seu discurs.... i l’acabava:”

Si el control sobre els mitjans públics es feia amb ma de ferro, Pujol tampoc es quedava curt en el món privat, com ha escrit aquests dies Lluis Foix. Foix arriba a afirmar que en algunes ocasions les entrevistes que Pujol  “donava” a  La Vanguardia se les feia ell mateix i no tenia ni tan sols deixava que el periodista li posés el títol. http://www.foixblog.com/2015/04/23/ aquelles-xocolatades-al-pati-dels-tarongers/ Així funcionava l’anomenat oasi català , sota un dirigisme dels mitjans des del poder.

Cal preguntar-se doncs perquè de tot el que surt ara la premsa mai se’n va dir res?. El tema dels fills del president, en especial del primogènit, era  ja vox populi en els primers anys de l’era Pujol,  fins i tot va ser present al Parlament quan, per allà l’any 92, en un sessió de control al govern el llavors líder del PSC, Raimon Obiols, va preguntar al President “ Em pot dir qui va ser el broker de la compra del l’edifici de la Diagonal que ocupava el banc Consorcio Nacional del Leassing” propietat de Javier de la Rosa?.” No hi va haver resposta. I per no anar tant lluny quan el president  Maragall en seu parlamentària va dir allò de : “vostès el problema que tenen és el tres per cent”.

Com diu Rius el cas “Pujol” interpel·la els periodistes però encara és hora de que es faci una profunda reflexió dins de l’ofici sobre el paper i la responsabilitat que hem tingut i la influència que això ha deixat en la societat catalana. La complicitat amb uns objectius democràtics durant la transició, portada més enllà fins a les adscripcions polítiques penso que va generar confusió i va difuminar el paper del periodista . Fins quasi desaparèixer.  Rius ho diu ben clar, vam deixar les nostres funcions. Hi havia un gran i estimat  professor de la Facultat de Ciències de la Informació que no es cansava de dir que:”així com els metges són els responsables de la salut física d’un país, els periodistes ho som de la salut espiritual dels ciutadans”.  No sé si ens mereixem tan alta responsabilitat però està clar que hem estat corresponsables d’una societat emmalaltida per un silenci que ha durant vint anys.

Per cert el meu estimat professor de la Facultat, un gran i excel·lent periodista, va acabar treballant en un museu, això sí de cap de premsa.