L’altra “deixa”

  

Des que va esclatar l’afer Pujol s’han fet algunes reflexions i s’han entonat força “mea culpa” sobre la relació que l’expresident va tenir amb la premsa.  D’alguna manera s’ha passat comptes amb Pujol i la seva manera  de gestionar la relació amb els mitjans i  també s’ha fet autocrítica  i una certa responsabilitat  en la creació que es va venir a anomenar  “ el osasis catalán” , on mai no passava res. Molts periodistes, alguns de renom, han demanat una reflexió del paper de la professió en el període Pujol.  Però el que és cert que molts reconeixen la influència  que Pujol va sotmetre als mitjans ha tingut conseqüències- i no bones- a la llarga. Joan  Brunet, per citar-ne un exemple,  ha dit que “l’actitud de Pujol cap  als mitjans en general i cap els periodistes en particular ha acabat per incidir en la forma i el fons , com una llosa de la informació de la política catalana que pesarà en el sistema de comunicació” . I així molts altres companys de la professió reconeixen ara que, en molts casos i ocasions,  els periodistes vam fer un abandó de funcions , que avui ens posen vermells.  No fa gaire Joan Carles Rius expresident del Col·legi de periodistes de Catalunya  afirmava  que el “ cas Pujol interpel.la als periodistes i  el nostre grau de culpa.  Rius assegura que en tenim molta i que després de la transició  “ els periodistes vam desenvolupar un instint de protecció , una malentesa responsabilitat que va contribuir a la llei del silenci”.

 Com molts d’altres periodistes vaig tenir l’oportunitat de conèixer un bocí de la relació que Pujol va mantenir amb els periodistes , viure algunes anècdotes i patir-ne d’altres. En recordo unes quantes i una especialment dolorosa i àcida, d’aquelles que fan mal i que explica ben clar com va esdevenir el dia a dia entre Jordi Pujol i els periodistes.

Jo no crec que la cosa anés exactament d’aquesta manera. Si més no m’agradaria aprofundir en l’afirmació de Joan Carles Rius. Els periodistes vam sucumbir a les pressions per una certa sensació d’indefensió en el que va ser una concentració del sector molt vinculada al poder.  Mentre els mitjans s’afeblien , el poder creixia. I després de que Pujol guanyés les eleccions per majoria absoluta, els periodistes vam anar renunciant a les nostres tasques.

 La responsabilitat dels informadors en la turbulenta relació amb el president  Pujol, i les seves conseqüències posteriors que descriu Rius,  te a veure també i al meu parer, a com d’una forma majoritària, la premsa va mesurar i tractar al Pujol polític abans que arribés a la Generalitat.  Perquè en el menyspreu manifest del Jordi Pujol, ja president de la Generalitat,  al món periodístic crec que també hi ha un punt de rancúnia potser conseqüència del tracte que ell creia que havia rebut.  Eren temps aquells els de la Transició en què la complicitat entre els periodistes i els polítics, bàsicament  amb els d’esquerra,  gairebé els confonia. Per la política corrien molts periodistes vocacionals i a l’inrevés. I venint d’on venia el país en molts moments es van creuar les línies vermelles que han de separar la professió de l’informador de les adscripcions polítiques. La relació de la majoria de periodistes amb la política ratllava l’incestuós.  Penso que aquest pecat original, la complicitat amb els agents polítics  s’entén en el marc de la lluita contra el franquisme, el postfranquisme-  el combat per les llibertats i en concret per la llibertat d’expressió, eren un objectiu comú del front democràtic-. Però amb el temps  acabarà  passant factura i enterbolint  la professió. Recordo un sopar al final dels anys 70 de tres periodistes a la llibreria-bar Cristal del carrer Balmes, al que s’hi van afegir uns quants dirigents del PSUC, entre els que hi havia, el malaguanyat, Jordi Conill. Després van arribar tres reconeguts advocats laboralistes, un arquitecte de renom,...tots vinculats a partits d’esquerra. També s’hi va afegir a darrera hora el llavors socialdemòcrata Miquel Roca amb el seu vestit de “ratlladillo”. Tot i que Roca ja era com una mena de certificat de pedigrí per Pujol, en aquells temps encara  formava part d’aquella mena d’establishment.  Veient l’escena qualsevol hauria dit era un sopar d’amics i coneguts dels que era difícilment  distingir i destriar de la conversa la condició professional.  Perquè la realitat és que durant la transició el 80 per cent dels periodistes o militàvem o érem simpatitzants de partits de l’esquerra, especialment del PSUC.

En aquest ambient, malgrat la seva llarga trajectòria política, a Pujol se’l veia  en part com  un “parvenu” i un “outsider” de la política en majúscules.  Pujol se li atribuïa representar  tots els tòpics i estigmes que precisament els catalans aparentment hem estat dècades volent-nos espolsar del damunt: la “Catalunya dels botiguers”, la “de la cultureta”, “la de la barretina” són alguns dels valors de la “catalanitat”....... Pujol va viure penso força malament aquesta visió reduccionista i la marginació dels periodistes que, crec ,va marcar en bona part en el futur la seva relació amb aquests.

Però si a ell li va semblar un “menyspreu” el tracte que va rebre dels periodistes,  aquest  el va tornar amb escreix.  Fins i tot pot ser que aquest  menyspreu fos anterior, i que ja s’hagués mirat de sempre al periodisme com una professió menor, de servei.  Perquè al cap i a la fi així és ben be com la va tractar.  Ja en va donar mostres com a propietari del Correo Catalan, i en concret en l’episodi de les eleccions del Barça,  les primeres de l’era post Montal en que competien Nuñez i Ariño. L’aposta de la direcció del diari per l’opció conservadora, la de Josep Lluis Núñez, va costar la destitució  d’un dels millors periodistes esportius que ha tingut Barcelona i el barcelonisme.  Josep Morera Falcó va ser cessat.  Davant la impossibilitat de l’empresa d’acomiadar-lo, se’l va condemnar a l’ostracisme,  arraconat  d’una forma vergonyant en una taula a la recepció  de la redacció del “Correu” al carrer de Consell de Cent.  Alguns que començàvem en l’ofici vam anar a visitar-lo com un pelegrinatge per presentar-li el nostre respecte. Ell abandonava una estona aquella taula per anar a fer-la petar una mica amb nosaltres al bar de l’”Scala” mentre es prenia un gin-tònic. Allí va estar fins la jubilació forçosa.

Però Pujol va guanyar les eleccions per majoria absoluta, se’n va sortir del cas Banca Catalana, era aclamat al balcó de la Generalitat i ja “engegava als socialistes a la merda de dos en dos”-( frase atribuïda a JP després de guanyar les eleccions per majoria absoluta ).  La premsa patia una forta crisi sectorial però també d’identitat- diria jo-, sobretot amb l’enfonsament del grup Auger  (Mundo Diario, Telexpres, CatalunyaExprés) i també  un cert desconcert en la situació política que s’anava perfilant.  I mentre el sistema immunològic periodístic feia aigües, Pujol controlava, per dir-ho així la resta del naufragi:  el que quedava del Correo Catalán,  el diari Avui. També es va crearTV3 posant-hi al capdavant als dos periodistes que més maldecaps li havien ocasionat amb l’afer Banca Catalana. El delegat i subdelegat del diari El País a Catalunya. Alfons Quintà i Enric Canals van ser contractats per dirigir la Televisió autonòmica. “Mort el gos, morta la ràbia”. Com a cirereta del pastís el seu bon amic i secretari de la presidència de la Generalitat, Lluis Prenafeta, li va regalar un diari nou, El Observador. A més el  poder de la Generalitat havia crescut i ja no era el de la primera legislatura i la influència sobre la resta de grups mediàtics era més que notable.  Però Pujol tampoc va deixar enrere l’exterminació de petits rosegadors i en una operació més que estranya “uns particulars” van comprar la capçalera del setmanari progressista, El Món - l’únic en català del moment- perquè mai més tornés a editar-se. Un cas en la que sempre s’hi va veure darrera la ma del President.

Ja eren temps que “l’ això no toca” ja campava al seu aire per les rodes de premsa del President. I per més que el seu llavors cap de premsa,  Ramon Pedrós,  s’esforçava en explicar que venia a ser l’equivalent del terme  anglosaxó del  “no coment”, tots callàvem i sabíem el to d’ordre, de grolleria, de menysteniment, de degradació que destil·lava aquella expressió que tanta “fortuna” va fer.  Però tots callàvem i acatàvem.

Va ser justament quan l’any 1995 esclata la crisis matrimonial Pujol-Roca quan alguns vam assistir a algun dels exemples més clars d’aquest  tracte vexatori de Pujol vers els periodistes. El desaire de Miquel Roca va enganxar Pujol enfilant les escales de l’avió de viatge cap a Argentina. El viatge va estar a punt de suspendre’s però Pujol el va decidir continuar. Eren moments de vaques grosses i per als periodistes que anàvem convidats a despeses pagades per la Generalitat a aquests viatges, cobrir una informació d’aquest tipus era un luxe i un no menyspreable ingrés extra en la nòmina. En fi que qualsevol periodista estava encantat de viatjar si no era amb Pujol millor, però si era amb ell també era molt benvingut.

En els seus primers dies de viatge a Argentina evidentment les preguntes recurrents eren sobre Miquel Roca i la situació de crisi creada en el sí de CDC,  i la resposta d’un malhumorat Pujol era sempre la que us imagineu,” això no toca”. L’escena es repetia en cada trobada informativa que ens preparava el seu cap de premsa. Un dia Pujol va ser convidat a ser entrevistat per una cadena de televisió argentina. L’entrevista es va fer un matí en un plató improvisat a l’ambaixada espanyola de Buenos Aires. A la sala del costat estàvem la premsa que l’acompanyava esperant a un nou intercanvi d’impressions amb el president quan acabés. Va sortir de l’entrevista cap-cot i agafant-se les mans a l’esquena ens va mirar a tots i va cridar a dos dels companys: “Tu i tu, veniu, veniu aquí”. Els dos companys es van acostar al president mentre la resta asseguts  en una rotllana en tot el perímetre de la sala contemplàvem l’escena. En un to de falsa confidència va abraçar per l’espatlla als dos periodistes, un a banda i banda, mentre caminaven amunt i avall de la sala. Els dos companys que no eren precisament curts d’estatura i li treien, el que menys dos pams a Pujol,  feien un esforç per encongir-se per no fer més ridícul l’espectacle. Pujol caminava entre els dos i ronronejant els va dir amb prou força perquè ho escoltéssim tots:  “ Mireu tal i tal m’he fixat que aquests viatges que jo faig no us interessen gaire, de fet això que faig jo son viatges econòmics- els deia en to de sorna-  i en canvi a vosaltres només us interessa la política i us entén i us entenc...je, je  Només em pregunteu que si en Roca això que si en Roca allò  i això no toca perquè aquí estem per altres coses , oi que m’enteneu?” . I  amb un to sorneguer i cínic els va rematar: “ Així que sabeu que he pensat ? Doncs he pensat que aquesta tarda mateix trucaré als vostres directors perquè mai més us tornin a enviar a un viatge de la Generalitat”.  Però si la cara que se’ls va posar als dos companys era un poema, la de la resta dels que estàvem observant l’escena era d’entre estupor i incredulitat.  Però encara faltava l’acte final. Pujol que ens mirava a tots es va tibar els amb pantalons amunt estirant l’esquena enrere i va rematar amb satisfacció  “- oi que meu entès tooots!”. Des d’aquell moment la resta del viatges per terres argentines i xilenes va ser pel president una bassa d’oli. Miquel Roca havia desaparegut de con sud.

Després d’episodis com aquest i suposo que molts d’altres,  als periodistes ens va abraçar una amant inesperada, de les que se’n renega cada matí per acabar-ne al llit cada nit: l’autocensura.  L’ ”això no toca” ja no era tan necessari , i moltes vegades el Pujol no tenia cap problema en canviar l’orientació de la pregunta o la mateixa pregunta que li feien els periodistes ; “ No, aquesta no és la pregunta que m’ha de fer, el que m’ha de preguntar és tal o qual cosa”, i els periodistes submisos fèiem. Amb el temps, en moltes ocasions quan després d’un acte el periodistes buscàvem amb els micròfons a Pujol, ja no es formulaven ni preguntes , ell començava el seu discurs.... i l’acabava:”

Si el control sobre els mitjans públics es feia amb ma de ferro, Pujol tampoc es quedava curt en el món privat, com ha escrit aquests dies Lluis Foix. Foix arriba a afirmar que en algunes ocasions les entrevistes que Pujol  “donava” a  La Vanguardia se les feia ell mateix i no tenia ni tan sols deixava que el periodista li posés el títol. http://www.foixblog.com/2015/04/23/ aquelles-xocolatades-al-pati-dels-tarongers/ Així funcionava l’anomenat oasi català , sota un dirigisme dels mitjans des del poder.

Cal preguntar-se doncs perquè de tot el que surt ara la premsa mai se’n va dir res?. El tema dels fills del president, en especial del primogènit, era  ja vox populi en els primers anys de l’era Pujol,  fins i tot va ser present al Parlament quan, per allà l’any 92, en un sessió de control al govern el llavors líder del PSC, Raimon Obiols, va preguntar al President “ Em pot dir qui va ser el broker de la compra del l’edifici de la Diagonal que ocupava el banc Consorcio Nacional del Leassing” propietat de Javier de la Rosa?.” No hi va haver resposta. I per no anar tant lluny quan el president  Maragall en seu parlamentària va dir allò de : “vostès el problema que tenen és el tres per cent”.

Com diu Rius el cas “Pujol” interpel·la els periodistes però encara és hora de que es faci una profunda reflexió dins de l’ofici sobre el paper i la responsabilitat que hem tingut i la influència que això ha deixat en la societat catalana. La complicitat amb uns objectius democràtics durant la transició, portada més enllà fins a les adscripcions polítiques penso que va generar confusió i va difuminar el paper del periodista . Fins quasi desaparèixer.  Rius ho diu ben clar, vam deixar les nostres funcions. Hi havia un gran i estimat  professor de la Facultat de Ciències de la Informació que no es cansava de dir que:”així com els metges són els responsables de la salut física d’un país, els periodistes ho som de la salut espiritual dels ciutadans”.  No sé si ens mereixem tan alta responsabilitat però està clar que hem estat corresponsables d’una societat emmalaltida per un silenci que ha durant vint anys.

Per cert el meu estimat professor de la Facultat, un gran i excel·lent periodista, va acabar treballant en un museu, això sí de cap de premsa.

J'attendrai. El dia que Déu no va existir

https://www.youtube.com/watch?v=KZvd11_3Yr4

J’attendrai

El dia que Déu no va existir

Al seu petit apartament de Perpinyà en Joan de Diego, d’entre tots els munts de records i fotografies en té una d’especial.  És una fotografía  emmarcada i vorejada de segells de totes les nacions del món. La fotografía està feta en horitzontal i en blanc i negre i al marge s’hi pot llegir manuscrit  Camp de Mauthausen, 29 de juliol de 1943. Està  feta al centre des d’algun lloc una mica elevat de l’Apelplatz  i on es veu una perspectiva del passadís central  del que va ser un dels camps més grans d’extermini del nazisme. Els presoners estan formats a banda i banda del carrer principal i per sobre els seus caps s’endevinen les lleugeres teulades de fusta i xapa i les cornises de la filera de barracons.  Pel mig del passadís que deixen els homes en formació camina una petita  i estrambòtica orquestrina de músics encapçalada per un home que emula el tambor major. Amb bara i  kepi  dirigeix la desfilada dels  músics queb toquen la popular cançó francesa “J’ai attendreai”.  Tancant la comitiva i sobre un petit carretó, tibat per dos presos,  hi va el reu amb el cap cot  lligat pel coll amb una soga a dos pals en forma de gran “A”.  Atenent l’ordre que han donat els SS de “vista a l’esquerra “tots els presos estan obligats de mirar en la direcció a l’home que van executar. Tots menys un que destaca per les seves poblades celles i que mira a la dreta. “-Aquest sóc jo- diu en Joan. “- Aquest va ser el dia de l’execució del pres austríac  Hans Bonarewitz. Va ser al juliol de 1943.” Tot i que en Joan m’assegura que ell mirava a l’inrevés de tothom perquè quan es va donar l’ordre es va equivocar, jo estic convençut- coneixent-lo- que va ser un acte de rebel·lió.

 “-Va ser espantós!. Allí vaig veure moltes coses però aquesta va ser de les pitjors. El van matar per intentar fugir. Coneixes la cançó j’ai Attendrai.?”.   Jo que en aquell moment no hi queia vaig dir que no. -“Si home, és una cançó popular francesa molt bonica  que parla de quan els ocells  tornen a l’estiu i està inspirada en una melodia de l’òpera Madamme Butterfly ..... fa així.......” i la va començar a taral·lejar mentre vaig veure com, se li feia un nus a la gola i se li humitejaven els ulls. I mentre li queien les llàgrimes mirant-me molt d’aprop i amb el cap lleugerament caigut a un costat I va continuar xiuxiuejant molt baixet la tonada fins al final. Per a mi va ser un moment molt emotiu. Mentre cantava podía veure a través del reflexe en els vidres de les seves ulleres  la foto del suplici de Bonarewitz.

Ens vam fondre en una bona forta abraçada i en Joan, que s’havia molt be com sobreposar-se als moments baixos, em va donar dos  copets a l’espatlla va dir: “ Au,Vinga!, anem a fer un mos al Vienne, paguen els alemanys”. De vegades feia aquesta broma quan ell convidava, referint-se la pensió vitalicia compensatòria que cobrava del govern alemanys pels seus anys a Mauthasuen.

 La braseria Vienne està al centre de Perpinyà i en Juanito em va explicar que el restaurant era també d’un exdeportat espanyol de Mauthausen. Molts dels companys espanyols que es van quedar a viure a França pensaven que l’havia batejada així  en record de la gran pedrera del camp, que duia  el nom de la capital austríaca. En aquella pedrera hi van morir milers i milers de treballadors esclaus extreien pedra. Morien exhausts o simplement assassinats, alguns llançats al buit pels SS.  “La veritat, la veritat és que li va posar aquest  nom perquè la seva màxima il·lusió- em comenta en Joan.-era poder anar a viure a Viena quan acabés la guerra.”

En Joan sempre m’ha explicat que si volies sobreviure havies de mantenir una il·lusió, com un instint una  finalitat concreta. I els que no la tenien eren els primers en morir.  “Tots idealitzàvem alguna cosa,  en el seu cas era poder anar a viure a la Viena del Danubi blau, d’ Strauss, dels valsos;  en canvi jo m’aferrava a la música i el meu somni”. El somni d’en Joan, un melòman confés i gran afeccionat a l’òpera,, sempre havia estat poder anar a París a veure La Bohême. Es va aferrar a aquest objectiu com una obsessió; havia de sortir viu perquè l’òpera de París l’esperava amb el cartell de La Bohême.  Per a ell, que mai havia pogut estudiar solfeig,  la música ho era quasi tot, el que li donava sentit a la vida, i durant els cinc anys que va passar a Mauthausen va ser el seu “leitmotiv”.

    “Els nazis ho van pervertir tot, també la música, des de Wagner a aquella bonica i senzilla cançó, que quan la torno a escoltar només sento horror. Però tot i això és una cançó preciosa que m’agrada i em nego a ser doblegat pel què van fer. És una contradicció.”.

Però d’entre tots els somnis el primer i el més comú com era lògic d’altra banda en un camp de presoners, sempre era el poder fugir.”

A Mauhasuen entre els anys 1939 i 1945  hi va haver molts pocs intents d’evasió, uns 600 – sense comptar la fuga dels presoners del “blok 20”. La majoria van acabar amb la detenció i execució dels fugats . El febrer de 1945 un miler d’oficials soviètics amuntegats en  el “blok 20” van decidir donar-se a la fuga. Tot i que aquesta barraca era de les mateixes dimensions que la resta, els SS  havien encabit  tal quantitat d’homes que amb prou feines es podien moure. Les racions que els donaven eren ínfimes i  les condicions de “vida” eren encara pitjors que les d’altres presoners .Els homes del blok 20 encara que estaven  molt afeblits i una bona part havien caigut malalts, en tenir més que una evidència que estaven condemnats a una mort segura i propera van organitzar una fugida desesperada. La nit del dos al tres de febrer, en ple hivern austríac, el grup va matar el Kapo de la barraca, van assaltar els centinelles propers al barracó i es van escapar a la desbandada. Les alarmes no van trigar a sonar. Alguns van caure a pocs metres del camp i d’altres van aconseguir fugir. Els caps del Camp i van  fer una crida a la població civil perquè els ajudessin a capturar els evadits. Durant una setmana es va produir una veritable cacera a l’home a la regió de Linz. Més o menys la meitat foren detinguts i retornats al camp, on van ser executats en petits grups. De la quarentena d’homes que es van escapar només uns deu no van ser capturats.

         Hans Bonarewitz,un pres autstríac,  ho havia intentat dos anys abans. El  juliol de 1943  aquest pres comú que treballava als tallers dels SS va construir un doble fons en d’un vehicle que s’utilitzava per traslladar la bogada fora del camp. Després de tres setmanes  evadit  Bonarewitz va ser detingut i portat de retorn al Camp. Els SS van aprofiar aquella fuga per exemplificar i aixecar un mur encara més alt que el de pedra i el de la tanca filferrada elèctrica, el del terror.  Van fer una macabra posada  en escena que s’allargaria dos dies fins a l’execució del pres.  La capsa on s’havia amagat va ser posada en vertical sobre el carretó que servia per transportar els morts al crematori. Clavetejat sobre la fusta els SS  hi van posar un rètol on deia” “Den Teufel gerochen-Warum in die Ferne shweifen, wenn das Gute lliegt so nah”. “ He ensumat el dimoni. Perquè vagar per la llunyania, si allò més bó està tan aprop”.  Un cop va ser detingut el pres va ser introduït en la seva capsa de fuga que no sobrepassava el metre trenta centímetres per un metre setanta per uns 60 centímetres de fondaria. Així estaria exposat durant set dies sota el “mur de les lamentacions” al peu d’una de les torres de guaita on s’encadenaven els presos que havien de ser executats.

Els suplici de Bonarewitz encara hauria d’allargar dos dies més. El 29 de juliol un cop acabada la jornada de treball els deportats van ser formats a l’Appelpaltz.”-  Normalment un cop l’oficial llegia el comunicat diari i si no hi havia cap incidència tornàvem a les nostres barraques on ens distribuïen un  crostó de pa i una mica de margarina. Mentre es feia el recompte només teníem al cap la nostra ració de menjar. Però aquell dia després del recompte i llegit el parte ens van fer quedar en  posició de ferms i això era un senyal, un mal senyal com tot els que es donaven a Mauthausen”.

Passada una estona i emulant l’aixecada d’un teló els dos grans portalons del camp es van obrir alhora al so d’una música. Una orquestrina de gitanos de violins, guitarres i acordions va entrar al carrer principal del camp al ritme d’una cançó de com les que es toquen al circ.  Després d’aturar-se uns instants i com si es tractés d’un cercavila, aquella fanfarria va començar a desfilar entre les dues fileres de presoners. Va ser aleshores quan van veure la dimensió del què anava a succeïr. A les notes de la cançó francesa J’ai attendreai,que la cantant Rina Ketty va popularitzar l’any 1938, la comitiva avançava per l’Appelplatz:    “J’attendrai- Les jour et la nuit-J’attendrai toujours-Ton retour. J’attendrai-Car l’oiseau qui s’enfuit-Vient chercher l’obli- Dans son nid. Tancant el macabre cercavila i com si formés part de la decoració el reu s’alçava damunt de la carretó dels morts empentada per dos presoners.    “- L’orquestra la dirigia una mena de bufó tocat amb un barret kepi de color blanc que, com a les grans desfilades, recolsant una mà Esquerra sobre la cintura i amb l’altra, subjectant una bara,  movia  el braç al compàs de la música  com si es tractés  una parada del circ”

         En sec la música es va aturar el silenci més absolut es va fer a tot el camp. Els SS van baixar Bonarewitz del carret i després d’envoltar-lo i mofar-se d’ell van començar els cops. Cada cop resonava amb eco entre les parets dels murs de la fortalesa de Mauthausen.  Els presoners formats guardaven un silenci sepulcral, però darrera cada cop es podia percebre l’esgarrifança general.   . En poca estona el rostre del pres va acabar irreconeixible.  “ –Com si fos un ninot els SS se’l disputaven per sacsejar-lo i donar-li cops de puny i puntades de peu. Després van posar-lo damunt del poltre i li encara li van infligir les 25 bastonades a les natges que és com es rebia als evadits al camp de Mauthausen. Tots els cops buscaven el dolor i malferir-lo però no matar-lo”

         L’endemà continuaria el suplici de Bonarewitz. Tots els deportats van tornar a formar al carrer principal del camp. Durant la nit al centre del camp havien aixecat un patíbul. Els presoners van ser reunits davant d’aquell cadalse. “ –  Quan el SS van tenir tots aquells preparatius per realçar el terror de l’acte van conduir el condemnat fins la tarima”. Un Kapo anomenat Magnus Keller, delinqüent i taxista a la vida civil, al què els  deportats havien  posat el sobrenom de “ King Kong”  per la seva corpulència i brutalitat, seria el botxí. King Kong va anusar la soga al coll de Bonarewitz, va baixar del patíbul i amb un cop de peu va accionar la palanca que feia cedir la trampa deixant l’home suspès al buit.

         “-Però en aquell moment va passar un fet extraordinari. La  brusca sacsejada va fer vacil.lar el cos i de sobte la corda  va quedar alliberada balancejant-se lliure  al vent. La soga s’havia trencat fent caure el condemnat al fons pel forat de la trampa. Un sòrdid remor  va recórrer tot el camp de punta a punta. Semblava ben bé que sortís del fons de la terra envaint tot el recinte amurallat.  Els SS van llençar-se a donar cops i crits intentant aplacar aquell “ooohhh” general que s’estenia com una ona per totes les fileres de presoners.  Amb una estupefacció general vam veure com pujaven el reu novament sobre el cadalse. Amb un últim alè Bonarewitz es va dirigir als que haviem estat els seus companys d’infortuni dient-nos en espanyol: “Ser buenos. Amaos como hermanos”-  Mentre, King Kong l’arrossegava novament com si fos una deixalla fins al cim del patíbul on ja s’havien afanyat a posar una nova i gruixuda corda.”

Van tornar a posar-li la soga al coll i a les ordres del comandant Zireiss, King Kong va tornar a accionar la palanca amb més furia. El forat es va tornar a empassar a Bonarewitz i la corda va quedar novament partida en dos. La remor que es va estrendre  aquest cop amb més força per tot el camp mentre els SS desconcertats cridaven per intentar restablir el silenci.”- Però altre cop un “oohhhh” general anava i venia i els botxins es veien incapaços de fer-lo callar. El comandant Zireiss vermell d’ira feia crits de fúria que ningú escoltava i King Kong intentava reparar novament la màquina de la mort.”

         Per tercer cop van arrossegar a Hans Bonarewitz austríac, condemnat per un delicte comú a l’internament al Kl de Mauthasuen, al patíbul. Aquest cop la soga havia estat substituïda per un cable d’acer. Ja inconscient, va ser executat per tercera vegada.

Durant dues hores els deportats van romandre formats davant del penjat. Després els van obligar a desfilar un per un davant el patíbul i mirar el cos de l’home que va ser per tres cops executat.

 “- Quina mena d’ànima ha de ser aquella que després del què va passar , que es trenqués la soga, no s’apiadés d’aquell pobre home? Quina mena de persona no hi veu un senyal diví quan es va trencar la corda per segona vegada? Quina, quina “. En Joan se seguia fent aquella pregunta davant d’aquella fotografia que guardava al seu apartament, cinquanta anys després d’aquells fets que es van viure al Camp de Mauthausen. Van ser un dels moments més tristos que li va tocar viure.

Ja a la nit sota la flassada, en la foscor, l’únic espai d’intimitat de que disposaven els deportats, en Joan explicava que intentaves foragitar els pensaments. “Les imatges que et venien i se’t repetien al cap sempre amb la remor de fons de la mort en el brunzit de la filferrada elèctrica que molts buscaven abraçar per posar fi al seu patiment.”

Diu Dostoievski a “Crim i castic” que Déu existeix perquè sinó estaria tot permès. Però aquell 29 de juliol de 1943, Déu es va absentar.

Dedicat a Joan “Juanito” de Diego a qui dec 340 pàgines més  guardades en un calaix que algun dia veuran la llum.

L’ÒPERA “BECCI”

Deu anys després he tornat a “casa Becci”. Recordava la zona però no el carrer. Quasi em passo de llarg. Està a Paddington Street al centre de Londres i a dos o tres travessies de l’emblemàtica Baker Street  L’antiga marquesina verd poma ha estat susbtuïda per una de més moderna  de color blau. El botxí però va perdonar el rètol modernista de lletres sobre mirall. Ho vèiem tan diferent que quasi dubtem en entrar. A dins les parets de guix escantollat també de color verd poma s’han canviat per un folrat de fusta que ho fa més anglès però menys italià. Les fotos mal enmarcades d’artistes i cares més o menys conegudes que van gaudir dels menjars de casa Becci ja no hi són, tampoc la samarreta enmarcada en vidre com un reliquiari de la squadra italiana amb rètol mundial del 66. Però casa Becci era menjar i espectacle, el que cada dia servíen la “mamma”, la propietària, i en Franco, el cambrer de tota la vida i l’altra mitja ànima del local. En Franco ha envellit, entre vapors de plats d’espagueti, olor d’alfàbrega i delicadesa de tiramisú, i manté la  seva impecable cabellera, ara més blanca, i els seu bigoti retallat. La Mamma Becci  ja no hi és.

Parlem amb en Franco que ens recorda “venivi con due bambine”-assenyala amb la mà plana a l’altura de la cintura. Oh! le bambine sono cresciute,  ja son grans i li faig notar el pas del temps i els canvis al local i que ja ha desaparegut, fins i tot, la samarreta de la selecció italiana de futbol. Ens explica que la Mamma és viva tot i que és molt gran i està en una residència i ningú no la va a veure, es lamenta,” I passats uns segons amb cara de menys indulgència :.. amb aquell caràcter que tenia oi?”

La Mamma sempre ocupava la última taula del racó la dreta del local a tocar del mostrador i  Era una dona grossa  i amb un monyo que avui recordo immens i, en aquells dies ja ratllava els vuitanta. Amb el cap recolzat sobre la mà comentava amb sentit de l’humor l’actualitat tant del que veia passar pel carrer a través dels grans finestrals,  com el que li venia al cap, fent esclatar de riure als clients. Si veia passar una parelleta encaramel·lats  doncs “Bèllo l’amore!!!” que passava un rodamón “La pigrizia è la chiave della povertà. Cèrto, cèrto.”.

Ella seguia impertorbable. La meva filla ara diria que anava a la seva bola.  Només s’aixecava quan li venia be per servir a algun client però era l’anunci de que se’n preparava una de ben grossa. L’amic  Albert Tardà no hauria trigat ni un segon a dir “se masca la tragedia”.  En Franco només la veia alçar-se ja tremolava. L’escena sempre era la mateixa. Et portava el plat, però abans de servir-te’l l’inspeccionava d‘aprop,” scusi”, se’n tornava a la cuina d’una revolada i amb un primer crit de “Ma che còsa hai fatto imbecille!”. Començava la funció. Entre crits llunyans, els clients ja presagiàvem  que alguna cosa no anava bé. I en una d’aquestes veiem el cuiner travessar el menjador llançant el davantal al terra i marxant a la torera “arrivedérci”. La Mamma el cridava des de la barra, “ja ten pots anar desgraciat vés-te’n a la merda. Ah! i no tornis!!”” Amb un posat que impressionava i amb les mans a la cintrura se’n tornava a la seva taula com si res…Els clients com estàtues  de cera encara podiem sentir els insults i malediccions que a la llunyania  llançava el xef, Paddimngton Street avall.  Els comensals que ja havien arribat als postres se sentien uns afortunats, els que estàvem al primer plat ho veiem d’allò més magre. Una vegada a la taula del costat, a una parella de francesos,  tocats i posats, el moment de la “escapada” del cuiner va agafar l’home amb un bon grapat d’espagetti a la boca. El senyor, que va canviar de color vermell a morat,  ho va passar d’allò més malament perquè durant uns quants segons- que se li debien fer eterns- els fideus no s’havien quina direcció prendre.

Però sempre era igual. Darrera el cuiner sortia en Franco cuita-corrents perseguint al xef i al cap de vint minuts,ja al límit de la revolta del menjador,  apareixien tots dos. En Franco abraçava el cuiner que afalagat tornava als fogons passant amb despit per davant la Mamma, que sense problema el tornava a engegar mentre feia els números de la caixa del dia. En Franco feia una gran esbufegada del que es treu un pès del damunt i amb un posat ujna mica xulesc mirava la clientela com el què acaba de caçar una peça única,  tot i sabent que l‘endemà en vindria un altre d’igual. Tot acabava be amb un didalet de grappa, i més d’una vegada la clientela ens disposàvem a ovacionar amb força aquell  “happy end”. Res no era comèdia però les discussions explosives entre els tres eren cosa de cada dia i l’escena del cuiner marxant a mig sopar deixant el servei penjat i els cluients plantats era habitual. El sopar a Becci era com una òpera culinària, amb la seva obertura, les seves àries i el desenllaç final apoteòsic. Si Gioachino Rossini, a qui li se li atribueix el bateig dels canelons que duen el seu nom, dinés avui a Becci segur que li dedicava una bona obra operística : “Como convertire una cucina sul palco” podria dir-se

Ara és Franco qui porta el local en solitari, tampoc hi és el cuiner fugisser i hi ha  un cambrer madrileny que parla l’anglès amb dificultat buscant la complicitat dels clients espanyols, però casa Becci continua sent un excel·lent restaurant, però sobretot un lloc molt, molt especial. Si un bon dia passaejant per Londres us topeu amb un cuiner  amb cara de despit que córre com un esperitat, no perdeu ni un minut i busqueu el restaurant.